L'estiu és l'època de l'any en què la personalitat pateix el canvi més brusc. Projectem fantasies, realitats que voldríem viure, esperances de paradisos... i volem que tot es faci realitat en aquest breu lapse de temps en què podem trencar amb l'activitat habitual per tal d'entrar en una mena de bombolla.

L'estiu és un tub de laboratori on apareixen les veus que la resta de l'any s'oculten i que, ara, ens proporcionen una experiència de realitat paral·lela.

Les històries de Días Estupendos tenen a veure amb aquesta sensació de cresta vital. Allà on amb més força s'expressa la vida, comença la mort.

Són històries en què la intensitat arrossega l'acció. En què, horroritzats,...

Una història de dones molt ben explicada per un home: tres dones que, tancades a l'escenari com una presó, es debaten soles, entre el rebuig i l'afecte, l'engany i la solidaritat, fins a l'explosió de la tragèdia.

Una època, mitjans del 1700, un pretext per poder explicar, amb moralisme i costums del passat, una condició de solitud, d'abandonament, de predomini del més fort sobre el més dèbil i d'impossibilitat de decidir sobre la pròpia vida.

Succeeix, encara avui -en un determinat sentit succeeix sobretot avui- en temps de llibertat, de democràcia, d'autonomia de la dona que sortir-se'n del propi rol, de la pròpia classe, paraula tabú que es vol obviar però que encara indica una...

Un text com Canigó mereix que es faci un homenatge a la força de la paraula, a la potència de la llengua, sense més disfresses que li treguin protagonisme. La llengua per si sola pot arribar a ser un valor a l'alça i Verdaguer ho va demostrar de sobres. Ara toca endinsar-nos al bosc de paraules que ens regala Verdaguer en el seu Canigó, atrevir-nos a jugar la partida lingüística amb la que Verdaguer ens repta, desenteranyinar amb ulls actuals un text força allunyat en el temps, recuperar el gaudi de la llengua per si mateixa. No s'ha d'oblidar que Canigó va ser escrit per Verdaguer per a oïdes del segle XIX, i la nostra proposta consisteix a respondre diverses preguntes: Ha...

Jo tinc una teoria sobre els urinaris públics a Europa.
I això m'hauria d'interessar?
És una informació que s'escatima per falta d'observació i sentit de l'humor.
Com es pot iniciar una conversa amb un subjecte com aquest?
Amb un sentit geogràfic dels teus propis pipís.
Mai no hi havia pensat.
Mai tampoc hauràs pensat que l'orina reunida en vint anys de vida per una persona podria abastar sobradament les piscines necessàries per acollir els darrers campionats del món de la natació.
Estic astorada.
Hauries d'estar astorada i xopeta.
Continuo estant astorada i prou.
Continuo insistint.
Però no amb les mans banyades.
Coneixes Europa? La dels urinaris públics, no.
Jo, que no sóc...

Anna Lizaran i Alícia Perez, dues actrius de generacions diferents i trajectòria inqüestionable, ballen verbalment l'últim text de Benet i Jornet sobre la despossessió de la pròpia vida.

Tragèdia és un poema visual. Un camp de blat. Una olivera. Un sol que tot ho crema i milers de cigales. Una festa dionisíaca. Un ball, una dansa tribal, un ritus. I un carrusel de les misèries humanes.

Tragèdia és una mirada onírica sobre l'origen de la tragèdia. Un paisatge mediterrani habitat per divuit intèrprets que dialoguen i que, ballant, ens mostren l'acceptació de viure entre la felicitat i el patiment.

L'agradable tarda a la granja de Mato Rugeixo és abruptament interrompuda per la irrupció de tres homes armats, els qui estratègicament volten la casa i comminen a Manuel Roca a lliurar-se immediatament. L'home, acorralat, amaga a la seva petita filla sota les taules del sòl, abans d'enfrontar-se i morir a trets, al costat del seu fill de dotze anys. Els pistolers no busquen justícia sinó venjança. Volen acabar amb l'home al que han batejat com La Hiena, conegut durant la recent guerra per la seva crueltat amb els presos del bàndol contrari.

Una vegada consumada la tràgica matança, el més jove dels tres que han irromput a la casa, troba a la petita en el seu amagatall. Però és incapaç...